Com tracto a un familiar amb demència

Negar-se a ser cuidat, rebutjar el menjar o fins i tot tirar-lo, insultar, escapar-se,… són alguns dels comportaments que pot tenir una persona amb Alzheimer o altres demències. Davant d’aquestes i altres conductes es fa present un desajustament familiar que comporta un malestar molt profund. És comú que aquest malestar es tradueixi en descoratjament, ansietat, irritació i fins i tot desesperació. En la nostra experiència com a professionals, quan tractem amb familiars de pacients afectats per alguna demència, ens trobem sovint amb la mateixa pregunta. Aquesta és Què faig? Com el tracto?

tracte familiar amb alzheimer

L’edadisme: un dels reptes del procés d’envelliment en el segle XXI

Entenem per edadisme el procés de discriminació cap a la gent gran pel simple fet de grans. Consisteix en tractar-los de forma diferent i, habitualment, amb una connotació negativa, basada en estereotips i atribuint-los certes característiques, simplement, per la seva condició de persona major.

La majoria de cops, aquest fenomen es produeix de manera inconscient i per atribucions socioculturals i històriques, però també pot ser intencionat. D’aquesta manera, és fàcil pensar fins a on poden arribar aquestes actituts i estereotips. La negació de la interindividualitat entre persones majors i la percepció social de la seva homogeneïtat fa que, molts cops, siguin les pròpies famílies les que tinguin aquestes actituts. Això també succeeix entre la gent gran, quan veuen mermades les seves capacitats i perden prematurament la seva independència, a causa d’aquests estereotips.

Edadisme_un repte d'envellir en el segle XXI

La importància del diagnòstic precoç de l’Alzheimer: Símptomes d’alerta

La malaltia d’Alzheimer no forma part del procés natural d’enveliment, sinó que es tracta d’una malaltia neurodegenerativa amb repercussions en la majoria de processos cognitius, en la personalitat i en la conducta de les persones que la pateixen. Es calcula que, a causa del progressiu envelliment de la població, l’any 2050 hi haurà més del doble d’afectats que en l’actualitat. Per això, cada cop té més importància prendre mesures com la pràctica habitual d’exercicis físics i cognitius, fomentar la interacció social, mirar de controlar els factors de risc vascular i efectuar un diagnòstic precoç de la malaltia. Si s’aconsegueix diagnosticar la malaltia en la fase inicial, els diferents tipus d’intervenció i tractaments que es poden dur a terme tindran més incidència sobre la qualitat de vida dels pacients i de les seves famílies.

Símptomes Alzheimer malaltia

Hàbits nutricionals i alimentaris per a persones grans amb diabetis mellitus

La gent gran és molt més vulnerable a la diabetis mellitus no insulinodepenent i, a més a més, aquestes persones tenen una tasa de mortalitat més alta a causa de les complicacions relacionades amb aquesta malaltia, que té una incidència del 15% en les persones amb més de 70 anys. Normalment, la malatia apareix cap als 65 anys, està associada a l’obesitat i, sovint, es detecta al estudiar altres factors de risc cardiovascular o al realitzar una analítica. Els canvis en la dieta són el tractament més habitual per la diabetis d’aquest tipus (II), i els hàbits dietètics que es recomanen per aquests pacients són els mateixos que pels que tenen un risc alt de patir una patologia coronària.

diabetes_malalties cròniques_alimentació dieta_gent gran

Evolució i canvis de les residències fins arribar als centres geriàtrics moderns

Al llarg de la història, el concepte de residència ha canviat completament. Els moderns centres geriàtrics no tenen res a veure amb el concepte que es tenia fa tot just 50 anys.

Els antics asils eren centres d’allotjament on acudien les persones marginades, amb problemes socials, econòmics o sanitaris que no podien comptar amb el suport familiar per a la seva cura. Quan una família amb mitjans econòmics tenia algun familiar amb algun tipus de trastorn de conducta, els recloïen en sanatoris, normalment, fora de les ciutats, aïllats, amagats i apartats de la societat.

residencia moderna_centres residencials Barcelona

La memòria perduda

El Premi Goya del 2009 al millor documental el va guanyar “Bucarest, la memória perduda” del director Albert Solé. És un documental autobiogràfic que es basa en la relació amb el seu pare, el polític i jurista Jordi Soler Tura.

Jordi Solé Tura va ser un polític català que va viure les conseqüències de ser lliure-pensador en una època en que les persones havien de pensar igual que el règim que les dominava. El reportatge va molt més enllà de la simple memòria històrica i s’endinsa en els sentiments d’aquelles persones que van lluitar per aconseguir un món millor per tots nosaltres.

La memòria del Sr. Solé Tura s’ha perdut. En aquest documental, la seva primera dona Anny fa de cicerone dels records perduts. L’Alzheimer ha fet que oblidés la seva vida.

 records memòria Alzheimer

“De la butaca al llit”: Beneficis dels centres de dia per a la gent gran

La solitud és un dels problemes que més apareixen en les estadístiques sobre la qualitat de vida en la gent gran. La majoria d’aquestes persones viuen soles i gairebé no surten de casa. Aquest problema s’agreuja si existeix algun tipus d’invalidesa o incapacitat. La vida d’aquestes persones es limita a asseure’s en la butaca i passar-se el dia dormitant davant del televisor.

Els problemes d’aquest estil de vida són nombrosos, tant a nivell físic com psicològic. La depressió apareix sense causa aparent i la mobilitat es veu cada vegada més limitada, fent que les ganes de sortir al carrer vagin disminuint. Apareix l’insomni, ja que les petites migdiades que es realitzen durant el dia fan que sigui impossible agafar el son durant la nit.

Una solució per a aquestes persones és acudir a un centre de dia. N’existeixen de diferents tipus, encara que la majoria d’aquests els relacionem amb demències i estimulació cognitiva. També existeixen centres destinats a persones que podrien residir en el seu domicili, però que estan soles. D’aquesta manera es poden relacionar amb altres persones que tenen les mateixes característiques i realitzar activitats variades que s’adaptin als seus gustos i necessitats.

centre de dia

El procés d’adaptació a l’ingrés en una residència: Els efectes de la institucionalització

El moment d’ingressar a una residència és un esdeveniment molt important per la gent gran, ja que l’ingrés definitiu pot anar acompanyat d’una sèrie de pèrdues que provoquin estrés, ansietat i, fins i tot, quadres de depressió. Exceptuant els casos de nivells alts de dependència, l’ingrés suposa la fi d’una llarga lluita per continuar vivint al domicili familiar i mantenir el contacte amb el seu entorn social. El fet de perdre aquesta lluita, pot fer que la persona prengui consciència i es resigni a acceptar el deteriorament de la seva capacitat física i cognitiva. Per tal de minimitzar aquests efectes i aconseguir la plena adaptació de l’usuari al centre, els diferents professionals, els familiars i el propi resident, iniciaran un procés que pot durar setmanes, en el que totes tres parts hauran de tenir un paper actiu.

procés d'adaptació a una residència

Dol en cuidadors de persones amb Alzheimer

“Enlloc com a casa”, però és la solució més adequada per tenir cura de la gent gran?

Davant d’aquesta pregunta, ens sorgeixen molts dubtes respecte al tipus d’atenció que necessita la gent gran. Amb freqüència, escoltem la frase: “Enlloc com a casa ”, però és realment la millor solució?

En cas que la persona no tingui un nivell alt de dependència, algunes ajudes tècniques i assistencials ja serien suficients, però quan la persona sí presenta un nivell mig o alt de dependència, la situació es complica i dificulta el seu dia a dia i el del seu entorn més proper. Aquestes persones necessiten assistència constant, algú que els ajudi, fins i tot, en aspectes bàsics com la higiene personal, les cures, la presa dels medicaments o el menjar. En aquest punt, la persona que s’encarrega d’un familiar o amic entra en conflicte i, davant d’una llarga llista de pros i contres, no sap cap a on tirar.

atenció a la persona residencies

Símptomes familiars de la malaltia d’Alzheimer: la claudicació familiar

Símptomes familiars de l'Alzheimer: la claudicació familiar

La claudicació familiar consisteix en la incapacitat dels membres de la família per oferir una resposta i una atenció adequada a les demandes i necessitats del pacient. La crisi es produeix quan tots els membres de la família claudiquen a la vegada, per conseqüència d’una reacció emocional dels familiars que estan a càrrec del malalt i, especialment, del cuidador principal.

En la darrera meitat de segle, l’esperança de vida ha augmentat considerablement en els països desenvolupats, fet que fa que dia a dia ens trobem amb una població més anciana. Aquest increment de l’esperança de vida s’ha vist acompanyat per l’augment de les malalties cròniques, que comporten un deteriorament físic i mental, i que condicionen la capacitat de la gent gran a l’hora dur a terme les activitats de la vida diària. La pèrdua d’autonomia que acompanya l’edat fa que, cada cop, siguin més persones les que necessiten assistència i cures especials per part d’una altra persona, convertint-se en persones en situació de dependència.

Gran part de l’assistència que requereixen aquestes persones recau sobre el que es coneix com cuidadors informals, que no són una altra cosa que les persones que ofereixen l’atenció i l’assistència per part de la família. Així, la tasca dels cuidadors informals contribueix al manteniment de les persones en el seu entorn social, disminuint la utilització de recursos formals i retardant l’ingrés en residències geriàtriques o qualsevol altre tipus d’institució.