Diferències de gènere en la vellesa

La senyora Marcia i el senyor Norbert estan berenant i de mentre, entren en un debat força interessant. Ella diu que els homes són més fluixos i que les dones, no només es fan càrrec de tot, sinó que envers la malaltia són més fortes. El senyor Norbert es defensa del que ell considera com un atac al gènere masculí. La diversitat d’opinions està servida. Tindrà raó algun dels dos o no hi ha teories pràctiques per demostrar aquestes coses?

La vellesa està envoltada de mites i falses creences. Des d’edats més primerenques es visualitza la tercera edat com una etapa lligada a la malaltia i a la pèrdua. Sovint es parla des del desconeixement i s’atribueixen característiques inexistents o si més no exagerades. En alguna ocasió, hem parlat d’aquests mites i hem intentat desfer conceptes  malinterpretats.  De la mateixa manera, també s’opina molt en l’àmbit popular sobre la diferència entre homes i dones en aquesta etapa vital. Avui, seguim aclarint conceptes. Viu igual la vellesa un home que una dona? Qui té més resistencia als canvis? Les generalitzacions mai són bones però els estudis mostren diferències en certs aspectes. Parlem doncs de les diferències de gènere en la vellesa.

diferències de gènere en la vellesa

El maltractament a la gent gran

Fa pocs dies, un diari de renom, publicava una notícia digne d’invitar a la reflexió. “10.500 avis han rebut maltractaments dels seus familiars”, era l’encapçalament de la trista informació. Aquesta dada, ha estat registrada, només a Catalunya pels propis avis, els quals han confessat, que el maltracte s’ha donat per algú proper al seu entorn.

Com a defensors de la salut integral de les persones en general i de la gent gran en particular, a Residències Grup Atlàntida, no hem pogut passar per alt, aquesta notícia i hem volgut fer ressò de la mateixa. L’objectiu és invitar a la població a prendre consiència de la gravetat que això implica i de les seqüeles que deixa als individus que les pateixen.

aturem el maltractament a la gent gran

El auxiliar de geriatría como pilar fundamental en la atención residencial

La palabra cuidador tiene diferentes acepciones:

  • La RAE lo define como la persona que cuida o muy solicito y cuidadoso.
  • Florez Lozano (1997), define al cuidador como aquella persona que asiste o cuida a otra afectada de cualquier tipo de discapacidad, minusvalía e incapacidad que dificulta o impide el desarrollo normal de sus actividades vitales o de sus relaciones sociales.
  • Etimológicamente la palabra cuidar viene de “cogitare” que se compone de “co” (acción conjunta y global) y “agitare” (poner en movimiento), que tiene su raíz en “agere” (llevar adelante, hacer avanzar, mover, actuar, tratar).

auxiliar de geriatría_1

Reflexions d’una fisioterapeuta sobre les contencions

L’ús de contencions és una realitat que genera un debat ètic i social i que, en els darrers anys i amb l’entrada en vigor l’any 2006 de la Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i l’Atenció a les persones en situació de Dependència, ha generat un canvi en les polítiques socials i en les dels mateixos professionals del sector per tal de disminuir aquesta pràctica, ja que, en molts casos, està considerada com una vulneració dels drets de la persona.

Basant-nos en un fet històric recent, l’any 2001, el Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya va realizar un estudi sobre l’ús racional de les contencions físiques en 164 residències públiques i privades de tot el territori català. En tres mesos, es va demostrar que les residències que havien participat en l’estudi van reduïr l’ús de mecanismes de contenció. Això, si més no, sembla una porta oberta cap una nova visió i un canvi en el saber fer cap un col.lectiu, la gent gran, que es troba en situació de màxima fragilitat.

 fisioteràpia

L’edadisme: un dels reptes del procés d’envelliment en el segle XXI

Entenem per edadisme el procés de discriminació cap a la gent gran pel simple fet de grans. Consisteix en tractar-los de forma diferent i, habitualment, amb una connotació negativa, basada en estereotips i atribuint-los certes característiques, simplement, per la seva condició de persona major.

La majoria de cops, aquest fenomen es produeix de manera inconscient i per atribucions socioculturals i històriques, però també pot ser intencionat. D’aquesta manera, és fàcil pensar fins a on poden arribar aquestes actituts i estereotips. La negació de la interindividualitat entre persones majors i la percepció social de la seva homogeneïtat fa que, molts cops, siguin les pròpies famílies les que tinguin aquestes actituts. Això també succeeix entre la gent gran, quan veuen mermades les seves capacitats i perden prematurament la seva independència, a causa d’aquests estereotips.

Edadisme_un repte d'envellir en el segle XXI

Hàbits nutricionals i alimentaris per a persones grans amb diabetis mellitus

La gent gran és molt més vulnerable a la diabetis mellitus no insulinodepenent i, a més a més, aquestes persones tenen una tasa de mortalitat més alta a causa de les complicacions relacionades amb aquesta malaltia, que té una incidència del 15% en les persones amb més de 70 anys. Normalment, la malatia apareix cap als 65 anys, està associada a l’obesitat i, sovint, es detecta al estudiar altres factors de risc cardiovascular o al realitzar una analítica. Els canvis en la dieta són el tractament més habitual per la diabetis d’aquest tipus (II), i els hàbits dietètics que es recomanen per aquests pacients són els mateixos que pels que tenen un risc alt de patir una patologia coronària.

diabetes_malalties cròniques_alimentació dieta_gent gran

El procés d’adaptació a l’ingrés en una residència: Els efectes de la institucionalització

El moment d’ingressar a una residència és un esdeveniment molt important per la gent gran, ja que l’ingrés definitiu pot anar acompanyat d’una sèrie de pèrdues que provoquin estrés, ansietat i, fins i tot, quadres de depressió. Exceptuant els casos de nivells alts de dependència, l’ingrés suposa la fi d’una llarga lluita per continuar vivint al domicili familiar i mantenir el contacte amb el seu entorn social. El fet de perdre aquesta lluita, pot fer que la persona prengui consciència i es resigni a acceptar el deteriorament de la seva capacitat física i cognitiva. Per tal de minimitzar aquests efectes i aconseguir la plena adaptació de l’usuari al centre, els diferents professionals, els familiars i el propi resident, iniciaran un procés que pot durar setmanes, en el que totes tres parts hauran de tenir un paper actiu.

procés d'adaptació a una residència

Dol en cuidadors de persones amb Alzheimer

“Enlloc com a casa”, però és la solució més adequada per tenir cura de la gent gran?

Davant d’aquesta pregunta, ens sorgeixen molts dubtes respecte al tipus d’atenció que necessita la gent gran. Amb freqüència, escoltem la frase: “Enlloc com a casa ”, però és realment la millor solució?

En cas que la persona no tingui un nivell alt de dependència, algunes ajudes tècniques i assistencials ja serien suficients, però quan la persona sí presenta un nivell mig o alt de dependència, la situació es complica i dificulta el seu dia a dia i el del seu entorn més proper. Aquestes persones necessiten assistència constant, algú que els ajudi, fins i tot, en aspectes bàsics com la higiene personal, les cures, la presa dels medicaments o el menjar. En aquest punt, la persona que s’encarrega d’un familiar o amic entra en conflicte i, davant d’una llarga llista de pros i contres, no sap cap a on tirar.

atenció a la persona residencies

Símptomes familiars de la malaltia d’Alzheimer: la claudicació familiar

Símptomes familiars de l'Alzheimer: la claudicació familiar

La claudicació familiar consisteix en la incapacitat dels membres de la família per oferir una resposta i una atenció adequada a les demandes i necessitats del pacient. La crisi es produeix quan tots els membres de la família claudiquen a la vegada, per conseqüència d’una reacció emocional dels familiars que estan a càrrec del malalt i, especialment, del cuidador principal.

En la darrera meitat de segle, l’esperança de vida ha augmentat considerablement en els països desenvolupats, fet que fa que dia a dia ens trobem amb una població més anciana. Aquest increment de l’esperança de vida s’ha vist acompanyat per l’augment de les malalties cròniques, que comporten un deteriorament físic i mental, i que condicionen la capacitat de la gent gran a l’hora dur a terme les activitats de la vida diària. La pèrdua d’autonomia que acompanya l’edat fa que, cada cop, siguin més persones les que necessiten assistència i cures especials per part d’una altra persona, convertint-se en persones en situació de dependència.

Gran part de l’assistència que requereixen aquestes persones recau sobre el que es coneix com cuidadors informals, que no són una altra cosa que les persones que ofereixen l’atenció i l’assistència per part de la família. Així, la tasca dels cuidadors informals contribueix al manteniment de les persones en el seu entorn social, disminuint la utilització de recursos formals i retardant l’ingrés en residències geriàtriques o qualsevol altre tipus d’institució.